Hoy se sube a la Noria, José Blanco...

Dissabte a la nit, el programa La noria de Jordi González a Telecinco va sorprendre amb el seu convidat: el ministre de Foment i vicesecretari general del PSOE José Blanco. El govern socialista de Zapatero està vivint un dels seus pitjors moments, com a conseqüència de la retallada en polítiques socials que ha pres el govern i la polèmica reducció del sou dels funcionaris. Doncs bé, Blanco s'asseia a La noria amb totes les mirades posades, no només pel que anava a dir sinó per l'elecció del programa.

El mateix dissabte, alguns mitjans ja anunciaven la presència del ministre a Telecinco per donar detalls del pla socialista. ABC, per exemple, qualificava de "controvertit" aquest programa i el definia com "especializado en información del corazón y en escándalos del alto voltaje, pero que en cada emisión libra una tertulia política". També ho feien altres mitjans digitals, com La huella digital que deia que "es insólito que por primera vez un ministro español acuda a un programa escorado hacia el griterío y los asuntos del corazón para explicar un asunto de Estado tan serio y preocupante. Sorprende, además, que parte del Gobierno (el presidente, dos vicepresidentas y cinco ministros) no acudan el próximo miércoles a la sesión de control del Congreso y sí lo haga hoy un ministro a un programa como La Noria", entre d'altres.

Dissabte a la nit, l'entrevista al programa va ser molt tranquil·la. Blanco es va sotmetre a les preguntes de Jordi González i dels tertulians Isabel Durán (molt afí al PP) i d'Enric Sopena (afí al PSOE). Va tenir alguna pregunta complicada però davant la magnitud de la decisió presa per Zapatero, no van ser excessivament durs amb ell. De fet, fins i tot va haver-hi temps per preguntes més personals, d'experiències viscudes... En dies posteriors, els mitjans analitzaven l'entrevista: de diferent forma: l'Avui ho considerava una neteja d'imatge, El Punt defensava que el ministre hagués volgut anar a La noria i no a un altre programa de debat, l'ABC i El Mundo només valoraven les respostes de Blanco...

Però José Blanco havia d'anar a La Noria? Alguns han criticat que el ministre assisteixi a un programa de la mateixa productora i cadena que Sálvame, ja que consideren que no és un programa adequat a l'entrevista que s'havia de sotmetre. Altres, en canvi, defensaven el programa de Jordi González, ja que tot i que també parlin habitualment de personatges del cor, d'Isabel Pantoja i dels concursants de Gran Hermano, també és cert que cada dissabte la mesa política és una de les seccions més seguides del programa. Precisament, una de les crítiques que se li poden fer és que aquest debat estigui tan bipolaritzat entre els tertulians del PP i el PSOE, amb postures molt enfrontades i tertulians molt polèmics que aconsegueixen incrementar l'audiència del programa.

Finalment, el mateix Blanco es va referir a aquesta polèmica. José Blanco va defensar que els polítics han d'anar a donar explicacions a allà on està el poble, i va recordar que La Noria era un dels programes amb més audiència de la graella televisiva a l'Estat. Dissabte passat, La noria va aconseguir de mitjana un 17,1% de share i 1.907.000 espectadors.

L'enganyifa del múltiplex del Grup Godó

Quan algú consulta l'hemeroteca, a vegades, pot sortir malparat. Això és el que li passa al grup Godó si consultem La Vanguardia del 2 d'agost de 2003. En aquella edició, s'informava de la llicència TDT que havia aconseguit Emissions Digitals de Catalunya (EDC), gràcies a la decisió de la Generalitat (en aquella època, convergent). L'acord atorgava un multiplex sencer a EDC, és a dir, quatre canals de televisió que arribarien a tot el país en un període relativament curt. EDC era un holding format pel mateix grup Godó (62,5%) i altres accionistes, entre ells, l'Orfeó Català de Fèlix Millet. Segons va comunicar el grup, la proposta d'EDC preveia quatre canals: un generalista, un infantil, un altre musical i un quart d'estils de vida. A més, la societat manifestava la seva voluntat de que tots els programes de producció pròpia fossin 100% en català. De fet, l'objectiu del Govern era augmentar l'oferta televisiva catalana, per tant, era una de les obligacions que havia de complir el múltiplex TDT.

Fragment de l'últim Vitamina N, un dels programes de més audiència de la història del canal

Doncs bé, la història no ha anat així. En un primer moment, el canal local Citytv va tenir a la seva graella programes populars, com ara el Vitamina N, La bona vida, Minoria Absoluta, City a cegues... Els seus estudis a la plaça Francesc Macià eren coneguts pels barcelonins i la gent va anar coneixent aquest canal. Més endavant, Citytv va arribar a tot Catalunya gràcies a l'acord signat amb Flaix TV, pel qual el canal de Miquel Calçada deixava d'emetre a canvi d'un dels quatre canals TDT de Godó. Tot i això, aquest conveni mai s'ha fet realitat.

Més tard, Citytv va canviar el seu nom per Td8. El nou nom va durar 6 mesos, després d'una intensa campanya publicitària. Des de novembre del 2006, el nom del canal generalista és 8tv. Doncs bé, si analitzem la graella d'aquest canal veurem la baixa qualitat del mateix. La pràctica totalitat es basa en sèries (Walker Texas Ranger, El Equipo A, Ley y Orden, Monk, S'ha escrit un crim, Ironside...), gairebé totes en castellà i repetides. A més, trobem també pel·lícules en castellà (algunes millors que d'altres, però totes catalogades amb un mínim de 3 estrelles per La Vanguardia) i dibuixos animats. També trobem un mini informatiu de 8 minuts i el magazine Arucitys, el gran supervivent de 8tv. Alfons Arús ha aconseguit una notable audiència del seu programa i porta ja diverses temporades a l'emissora de Godó, abans en castellà i ara en catanyol. Finalment, trobem concursos telefònics i un programa de reportatges a l'estil Callejeros (Zoom), un dels pocs encerts del canal.

Després d'observar el gran fiasco del canal generalista, imaginar com són els altres canals podria fer por. Des de 2008 trobem el canal RAC 105, una adaptació de la radiofòrmula del grup a la televisió. Només s'emeten videoclips, això sí, un 25% dels quals són en llengua catalana. Algun cop s'emeten petits reportatges.

D'altra banda, el tercer canal d'EDC està actualment ocupat per Barça TV. Tot i que en l'oferta inicial dels canals de Godó no figurava un canal esportiu, un acord amb el FC Barcelona ha fet possible l'emissió d'aquest canal des fa un any. El canal el produeix el mateix club. Un altre acord signat, en aquest cas amb Filmax per produir un canal de cinema, mai es va fer realitat.

Finalment, des de fa una setmana s'ha estrenat el quart canal: Estil 9, un canal de vida, salut i tendències. Algú s'havia assabentat? Ni té web, ni s'han fet anuncis, ni podem conèixer la seva graella...

En fi, observant el panorama dels canals d'EDC (ara propietat 100% de Godó), caldria preguntar-nos si és lògic que ni Govern ni CAC hagin actuat al respecte. Si al 2003 se'ls va donar tot un múltiplex, deixant fora altres propostes interessants, s'hauria de vetllar pel compliment d'aquesta concessió, no? Ni s'emet en català, ni s'emeten els quatre canals promesos, ni és una oferta audiovisual competitiva... Si amb RAC1 ho han aconseguit, tan difícil era fer-ho en televisió? O no hi ha interès? Per què ningú diu res? No els interessa als polítics posar-se en contra d'un grup tan potent?

De moment, el grup Godó continua amb unes audiències gens menyspreables d'acord a la seva programació. Així doncs, 8tv va tancar abril amb un 3,5% de share, Barça TV amb un 0,3%, Rac 105 amb un 0,3% i EDC3 (ara Estil 9) amb un 0%.

Canal Català, la tele local de Convergència

El grup Canal Català va néixer l'11 de setembre de 2005 de la mà de Ferran Cera i Nicola Pedrazzoli. Aquell dia, 13 televisions locals privades històriques s'unien sota una mateixa marca per produir conjuntament la seva programació. D'aquesta manera, es reduïen costos per tal de millorar la qualitat de la programació de les televisions abans de donar el pas a la TDT. Era una bona idea però que va fer desaparèixer televisions tan emblemàtiques com Canal 50 Sabadell, Canal 10 Rubí, Maresme TV, Banyoles TV, Canal 4 Berga, Masqueta TV, Més TV Tarragona, TLB, TV Caldes, TV Osona i TV Lloret.

Un any més tard, el 22 d'octubre de 2006, el CAC feia públic el llistat de televisions privades que aconseguien una llicència per emetre en TDT. Canal Català, amb 16 llicències en total, va ser el gran triomfador. El grup Localia-Prisa també en va obtenir algunes, tot i que finalment ha renunciat a la seva gestió. És a dir, CiU (propers a Canal Català) i PSC (propers a PRISA) es repartien les llicències de la televisió local a Catalunya i deixaven sense llicència televisions locals amb molts anys d'història però de caràcter més amateur, precisament el que fa rica una tele local.

Si analitzem la programació actual de Canal Català, però, ens adonarem que no estan complint el que un bon dia van prometre: una tele local, propera i 100% en català. En alguns casos concrets, la programació de Canal Català és força correcte (sobretot CC Tarragona i CC Osona) però en altres casos, la programació és massa generalista i poc interessant. En fem un repàs:

Sèries en castellà. Per començar, i fruit de l'acord que van signar amb Telecinco, actualment s'estan emetent sèries com 7 vidas, Hospital central, Escenas de matrimonio o El comisario, íntegrament en castellà, tot i que s'havien d'haver emès doblades al català.

Religió. Cada dia s'emet la missa a les dotze del migdia. A més, el presentador del magazín de la tarda, Carlos Fuentes és un frare franciscà, fet que es nota en les seves presentacions i opinions. Sembla com si Canal Català pretengués ser l'Intereconomia català.

Política convergent. Aquest és un dels punts forts del canal. Cada dia s'emet el programa Catalunya opina, un magazín de dues hores en directe presentat per Carlos Fuentes. En aquest programa, es debateix l'actualitat catalana i poden participar els espectadors. Tot i això, la qualitat dels tertulians és més aviat baixa (Carlos Yoyas i Aída Nizar de Gran Hermano), Francisco Caja, Jordi Cañas, Josep Anglada... El resultat de la tertúlia: posar a caldo al tripartit.

Per si fós poc, fa uns dies es va estrenar un altre programa: Per a llogar-hi cadires (per cert, sobra la a de per a). En aquest programa de Marta Polo hi participen Vicent Sanchis, Salvador Sostres, Salvador Cot, Javier Nart i Enric Vila. No cal dir que la qualitat dels col·laboradors és més alta, tot i que particularment treuria un de la llista. Tot i això, en els debats també guanya CiU, sigui el tema que sigui. Finalment, Josep Puigbó modera un debat els divendres, on també es va evident la ideologia del canal.

Tarots i call tv. Fins fa poc, Canal Català era el canal dels call tv. Ara, amb la nova normativa, aquests programes presentats per Germán Ramírez, Fresita i Elba de GH... han quedat relegats a la matinada. En aquest canal també s'emeten programes de tarot, amb bastant èxit d'audiència i ingressos econòmics.

A Canal Català ja no s'emeten informatius generalistes però si que s'emet una tertúlia futbolística, un programa de l'Espanyol, un programa de denúncia social i un programa d'humor.

Televisió de proximitat. Ara bé, on trobem la programació local? Alguns canals de Canal Català si que emeten informatius, debats i programes locals, però en alguns, com el de Barcelona, no trobem ni un d'aquests espais. S'estan complint els objectius? Se li podria retirar la llicència a algun dels seus canals? O aquest canal és només una plataforma de Convergència i Partit Popular per difondre les seves idees?

Camiseta grande (una columna a l'estil Elvira Lindo)

A Redacció Periodística ens van manar escriure una columna seguint les pautes que havíem treballat a classe a partir de l'exemple de la columnista d'El País Elvira Lindo. M'ha fet gràcia compartir aquest curiós exercici amb vosaltres. El tema: aprofitant el partit del Barça havíem d'escriure alguna cosa divertida (o no). S'ha intentat. Particularment, aquesta dona no m'agrada gaire....

Camiseta grande

¿Por qué los jugadores del Barça no van en metro al Camp Nou? Amigo lector, usted entiende por qué me hago esta pregunta, ¿verdad? Ayer estaba en Barcelona, no por el partido en cuestión, sino porque un amigo mío aún me tenía que dar el libro que me compró el día de Sant Jordi, una fiesta que debería exportarse a todo el mundo. Pues bien, después de recoger mí libro, muy interesante pero que no promocionaré ya que no es de ningún amigo mío, quería ir a comprarme unos pantalones nuevos. Tuve que coger el metro, ya que no me apetecía estar veinte minutos hablando con un taxista desconocido. Y vaya odisea… ¡si lo sé no lo cojo!

Pasillos estrechos, roces, periódicos en el suelo, hombres sudorosos, peste humana… aquello parecía un zoo con algo de glamour. Entro al vagón y me encuentro con la sorpresa: cuatro tíos vestidos de azul y negro. ¿Qué diseñador habría diseñado esa cosa tan espantosa? Estaba claro que aquello no era una camiseta echa por mis amigos de Desigual, sino la camiseta deportiva del Inter. Era fea, triste y les quedaba grande, pero no paraban de cantar y molestar al personal allí reunido. De repente, escucho unos gritos al fondo del vagón. Eran unos culés que ya iban un poco pedo y no paraban de replicar a los italianos. ¿Qué necesidad tenía yo de escuchar esas tonterías? ¡Yo solo quería ir a comprarme un pantalón! Otro día, que venga conmigo Guardiola y les de unas clases de estilo a todos los energúmenos que viajaban en metro. Tanto rollo para que al final ganaran los de la camiseta fea, triste y que les quedaba grande, tan grande como la final de la Champions a la que han llegado.